Com cada 28 de juliol el Ball de Malcasats surt al carrer coincidint amb el darrer dia de Festa Major.

El Ball de Malcaats és un ball parlat profà i de caràcter comicosatíric. És semblant al Ball de Dames i Vells, conegut a Tarragona, i al Ball de Criades, representat a Sitges.  Els orígens del Ball de Malcasats es remunten als segles XVIII-XIX, com la majoria de balls parlats, i els trobem documentats en l’àrea de la Catalunya Nova amb el Penedès com a centre important. A la nostra comarca, està documentada la presència del ball al Vendrell des de l’any 1846 i a Sant Vicenç l’any 1889.

Com tants altres, el ball al Vendrell es perdé, es deixà de representar a la fi del segle XIX. L’any 2001 però, el Ball de Malcasats tornava a sortir al carrer. Els encarregats d’escenificar-lo, el Grup de Teatre Inestables del Vendrell. Actualment el ball només es representa un dia a l’any, el dia del gos, i no surt en cap cercavila, a diferència d’altres poblacions com Vilafranca.

El Ball de Malcasats està format per cinc parelles, el batlle, el vicari i l’agutzil. Les cinc parelles representen matrimonis malavinguts de diferents estaments socials dels segles passats:  el cavaller i la dama -podien ser propietaris rurals-, el notari i la dama – la petita burgesia-, els mariners – la gent de mar-, els pagesos – la classe popular pagesa-  i els gitanos – els nouvinguts-.  Aquestes parelles presenten davant la plaça tot una sèrie de defectes i queixes del cònjugue, mentre van deixant anar grans dosis de crítica política i social essencialment vendrellenca. Per posar pau, agutzil, batlle i vicari fan les seves intervencions.

Cal dir que el vocabulari, l’entonació i en definitiva,  els diferents elements de la posada en escena són les claus de l’èxit. Llenguatge col·loquial que toca la vulgaritat, paraules malsonants i uns diàlegs farcits d’eufemismes sexuals creen l’escàndol entre més d’un espectador i no deixen a ningú indiferent.

Podreu veure el Ball de Malcasats avui a partir de les 7 de la tarda al carrer Doctor Oliver, a les 8 del vespre a la placeta del carrer Major i a les 9 del vespre a la Plaça Vella. Una mostra més de la tradició vendrellenca recuperada.

Un any més ja ha arribat la Festa Major del Vendrell. Ahir, dia de Santa Anna, van tenir lloc alguns dels actes més destacables: la cercavila i el correfoc.  Aquesta tarda, més cultura popular, i és que d’uns anys ençà, podem presumir, cada vegada més, de cercavila. A les 6 de la tarda, a la Pl. Nova, podrem veure el Ball de Diables, el Ball de Diablons, els Gegants i els Nans, el Ball de Bastons, el Ball del 4 de març, el Ball de Gitanes, el Ball de la Patatuf, el Ball de Pastorets, el Ball de Cercolets, el Ball de Panderos, el Ball de Valencians, les Gralles del Baix Penedès, els Nens del Vendrell i la Banda de Santa Anna.

I és que són dies per sortir al carrer i gaudir de la festa. Entre tots estem aconseguint unes cercaviles, tant de balls populars com de foc, cada cop més lluïdes. És un fet del qual ens n’hem de sentir orgullosos. I s’ha de reconèixer aquest mèrit, en gran part, als entusiastes de l’Embarcada que des de fa tres anys no han deixat de treballar per recuperar l’esplendor de la festa.

Si aquests dies passegeu pel centre, veureu els carrers engalanats, botigues que en comptes dels seus productes habituals mostren vestits dels diables, tonades del Ball de Bastons o notícies de la Festa Major de fa unes dècades. És en motiu del 30è aniversari de la recuperació del Ball de Bastons i del Ball de Diables i dels vint-i-cinc anys del drac de foc Caramot i a més, serveixen per convidar-nos encara més a gaudir d’aquests dies. És Festa Major i s’ha de notar.

I una darrera recomanació: visquem les festes amb la il·lusió dels més petits.  Perquè si pareu atenció, observareu allò inexplicable en els ulls, en les mirades dels infants. Hi ha coses que no tenen preu, ho corroboro, i una d’elles és aquella espurna en els ulls de l’anxaneta quan corona un castell o en el diabló que repica timbals per primera vegada o en els graciosos patatufs picant de mans.  Són dies plens d’aquella màgia que es desprèn de reviure la tradició, de sentir viva la festa i en definitiva, de fer-la més pròpia encara.

Ja sento gent amb picarols passant pel carrer, de lluny retronen alguns timbals… És hora que em calci espardenyes, faixa i mocador i… a ballar!

I és que avui és la gran festa

que és Santa Anna qui la fa

visca el Ball de Pastorets

i tothom qui el vol ballar!

Més de 150 parelles al Pa Beneit del Barri de França

“Barris”.  D’aquesta manera denominem al Vendrell les Festes del Pa Beneit (sí, “beneit” per clam popular tot i referir-se a “beneït”), ja que cada barri fa la pròpia celebració. Des del passat dissabte i durant tota aquesta setmana s’han celebrat els diferents actes a cada barri per a poder lluir unes festes on la participació popular n’és el tret característic. I és que del més xic al més gran, tots busquen parella per anar a Pa Beneit, a lluir parella,  mantellina i una bona coca. I d’altra banda, una vegada més, es demostra la gran implicació – molt admirable- de les diverses comissions organitzadores dels diferents barris.  Serrallo i Font de la Menya, França, Carretera, Pl. Nova i Barceloneta, Pl. Vella i finalment la Muntanyeta, fan sortir tothom al carrer a gaudir dels sopars de barri, de les cercaviles de “Pa Beneit”, de la música, dels  espectacles infantils,  de les cremades de les falles…

I tot i que hagi qui s’enfadi en veure’s retratat a la falla, o fins i tot,  es facin notables les tensions entre deiferents comissions organitzadores…  res no desllueix les festes sinó que les enriqueix i els dóna corda per continuar amb la tradició.

El Palau de la Música Catalana es va omplir el passat divendres per acollir un concert molt especial en el qual l’Orquestra Simfònica del Vallès va oferir un repertori variat acompanyada de músics universitaris.

Cada any, La Caixa i l’OSV organitzen, en col·laboració amb les universitats catalanes, un cicle de cursos, seminaris i concerts per tal d’acostar la música als estudiants. A final de curs, es realitza un concert de cloenda que compta amb la participació de l’OSV i membres de les orquestres i corals universitàries.

En aquesta ocasió, una vintena d’estudiants vam formar part d’una orquestra  que va tenir el goig de poder treballar – encara que fos per un temps breu- amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i el seu director, Salvador Brotons. La peça escollida per a la col·laboració i presentació al Palau va ser l’Andante Festivo de Sibelius. Realment, hi ha sensacions que no tenen preu i per a una estudiant de violí, tocar al Palau n’és una.

El programa va començar amb Sibelius i l’OSV acompanyada pels universitaris a l’escenari. Seguidament, l’OSV -ja en solitari- va interpretar Francesca de Rimini del més pur estil Tchaikovsky i Crònica d’un incendi del mateix director Brotons. Cal destacar la capacitat descriptiva d’aquesta darrera i cal aplaudir també l’activa i efusiva participació dels estossecs espontanis del públic en els compassos de màxima tensió, fet que sempre és d’agrair.

La segona part del concert es va centrar en el grup de cantaires – uns dos-cents pel cap baix- procedents de diferents corals universitàries.  L’OSV i el cor van oferir fragments corals de grans hits de la música del s.XIX.  Fragments del Faust de Gounod, l’arxiexplotada Marxa Nupcial de Wagner o el Gloria all’Egitto d’Aida de Verdi van ser interpretats amb més o menys gràcia però molt aplaudits – potser pel factor “amic-familiar dels cantaires” entre el públic-. Sorprèn que fos el bis precisament la peça més aconseguida (Cor de gitanos d’Il Trovatore).

Malgrat tot, ha estat una experiència molt positiva i una manera excel·lent de difondre el gust per la música clàssica entre els universitaris, en general poc avesats a aquest tipus d’expressió artística.

Demà divendres se celebrarà la 1a Festa de la Cultura Penedesenca, organitzada per l’Institut d’Estudis Penedesencs amb la voluntat de reconèixer la contribució de persones o entitats a la cultura de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i  Garraf.  L’IEP atorgarà així els reconeixements  Santiago Rusiñol de les Arts 2009, l’Emili Giralt de Recerca 2009, el  Teresa Basora de Promoció i Divulgació Cultural 2009 i finalment, el Pau Casals – Trajectòria i compromís cultural 2009. L’acte comptarà amb l’actuació del grup de teatre de l’IES Camí de Mar de Calafell que representarà Les més belles paraules, un espectacle de música, plàstica, dansa i literatura guardonat amb el premi d’educació Baldiri Reixac 2008.  Aquesta primera Festa de la Cultura Penesenca serà demà, divendres 15 de maig, a les vuit del vespre al Teatre Auditori de Calafell.

Per altra banda, El Vendrell estarà de festa popular el proper dissabte. Se celebrarà el Dia de l’Agrupació de Cultura Popular l’Embarcada, la “Festa dels Nens” dels castellers Nens del Vendrell, el 30è aniversari de la recuperació del Ball de Diables i del Ball de Bastons del Vendrell i els vint-i-cinc anys del drac de foc El Caramot.  Pel que fa als actes programats, tindrem una agenda ben atapeïda:

Dissabte 16 de maig

• 8h. Matinades pels carrers de la vila amb les Gralles del Baix Penedès.
• A partir de les 10.30h i durant tot el dia. Plaça Nova. Exposició, tallers, jocs i activitats infantils sobre el fet casteller amb la colla dels Nens del Vendrell. També hi haurà tallers de l’Embarcada.
• 17.30h. Des de la Rambla. Amb motiu del 30è aniversari de la recuperació del Ball de Bastons del Vendrell, cercavila amb les colles convidades del Ball de Bastons de St. Quintí de Mediona, Ball de Bastons de la Múnia, Ball de Bastons de Llorenç del Penedès, Ball de Bastons de la Llacuna i les colles vendrellenques del Ball de Bastons, Ball de la Patatuf, Ball del 4 de març, Ball de Panderos, Ball de Gitanes, Ball de Pastorets, Ball de Valencians i les Gralles del Baix Penedès.
• 18h. A la Pl. de la Sardana,  amb motiu del 25è aniversari del Caramot, Plantada de Bèsties de Foc.
• 19h. A la Pl. de la Sardana, final de la cercavila de balls populars i ballada conjunta de tots els grups.
• 20h. Al Club d’Esports, ballada dels balls infantils.
• 20:30h. Des de la Pl. de la Sardana fins al pont de França, Timbalada de Diables.
• 21:00h. Al Pont de França, Bateig dels nous vestits del Ball de Diables del Vendrell. Tot seguit, correfoc amb Colla de Diables de Sant Andreu de la Barca, Ball de Diables de Granollers, Diables del Morell, el Ball de Diables del Vendrell i una colla formada per antics membres del Ball de Diables del Vendrell.
• 22:00h. A la Pl. de la Sardana, encesa conjunta de totes les colles de diables. Tot seguit enceses de lluiment de les Bèsties de Foc de la comarca convidades pel Caramot.
• 23:30h. A la Pl. de la Sardana, Concert amb Mr. Pez, La Loca Histeria i Kame Hame Ja.

En definitiva, tot un programa per a no parar quiet! Esperem que el temps acompanyi perquè promet ser una jornada per a recordar, un d’aquells dies en què es veu la gran i real implicació (d’una part) del jovent del Vendrell en “les coses del poble”.

Hi esteu tots convidats! Animeu-vos i veniu a la festa de la cultura popular!

Molts professors de la facultat – m’atreviria a dir que dels més competents que hem tingut fins ara -  ens han convidat, no poques vegades, a saltar-nos les classes més avorrdies per aprofitar per anar al cinema. Sí, a Audiovisuals les coses van així.

Així doncs, i seguint els savis consells… avui he fet una escapadeta al cine en un horari poc habitual. A Barcelona hi ha cinemes que, com l’Alexandra o els Icària, fan sessions matinals. Les pel·lícules més matineres comencen entre les deu i les onze. El públic és reduït; avui, per exemple, només érem unes deu persones a la sala, estudiants o jubilats.

Una opció molt interessant i recomanable és la sessió matinal dels Cinemes Alexandra en què de dilluns a dissabte (no festiu) ofereixen “Esmorzars de Pel·lícula”. En altres paraules, amb el preu de l’entrada (5.5€) serveixen una beguda (cafè, tallat, te, aigua…) i una pasta (palmera, croissant, galetes…). Realment, és una bona manera de començar el dia, tot i ser unes hores de plaer anti-stress que no em puc permetre pas cada dia.

Pel que fa a la pel·lícula, una de francesa amb aires de melangia: París, París (Títol original: Faubourg 36). Del director Cristophe Barratier (Los chicos del coro), la pel·lícula gira al voltant del teatre de barri La Chansonia i les relacions que s’estableixen entre els seus personatges, del tot peculiars. Barratier ens situa en un barri obrer parisenc de l’any 1936 i entre  històries d’amor i  disputes més o menys polítiques, deixa que se’ns dibuixi un somriure entranyable a mesura que avança la pel·lícula. La música, com era d’esperar d’un director que alhora és músic, pren una importància cabdal, tant estètica com narrativament parlant.

Maxence Perrin (Jojo) i Gérard Judnot (Pigoil) a París, París

Ara bé, tot i les bones intencions, en la pel·lícula s’obren algunes escletxes per on s’escapa la màgia parisenca pretesa inicialment. Com a referents actuals i sense anar més lluny, el film té cert regust de Moulin Rouge (B. Luhrmann, 2001). Sobretot però, la pel·lícula ens pot fer pensar en aquella nostàlgia de Tornatore en el seu Cinema Paradiso (1988), i evidentment, en l’èxit precedent de Barratier, Los chicos del coro (2004).

La connexió de París, París amb Cinema Paradiso però, va més enllà de les històries d’amor i dels records lligats al cinema o al teatre. A nivell ja més de curiositats i casualitats -o no-, podem veure que un dels protagonistes de París, París és un nen anomenat Jojo (“jojó”). Per la seva banda, si recordem Cinema Paradiso és gairebé impossible oblidar-se de Totò (“totó”), el nen que creixia enamorat del cinema. Però això no és tot. Barratier (Los chicos del coro; París, París) és nebot de Jacques Perrin, l’actor francès que representava aquell Totó adult de l’any 88 a Cinema Paradiso. Però Jacques Perrin també és el pare de Maxence Perrin, és a dir, el Pépinot dels nens cantaires i que avui resulta ser el Jojo de París, París. Casualitats buscades o no… Jojo és fill de Toto!

Enllaços d’interès:

• IMDb, Base de Dades Cinematogràfiques
• Pel·lícules de Cristophe Barratier:
  • Los chicos del coro (Les choristes)
  • París, París (Faubourg 36)

Experimentant amb la ràdio, el trimestre passat vaig realitzar Minuts Musicals. En el vídeo següent podeu escoltar un programa dedicat a la música i el mar.

En aquesta ocasió, naveguem per la Mediterrània de la mà de Lluís Llach, contemplem el turquesa dels Gossos i finalment, us presentem la revelació musical de l’any.

Dir que el sector cinematogràfic està en crisi és un tòpic recorrent, potser sí, però que la gent no va al cinema és un fet.  En els darrers anys hem vist com proliferava l’obertura de grans “multicinemes” en detriment de les petites sales que, a poc a poc i amb tristesa, han hagut de tancar. De fet, la tendència apunta cap als cinemes amb diverses sales, això sí, més petites. Cada any es tanquen  sales de projecció i segons els estudis, en els últims cinc anys el nombre d’espectadors no ha parat de baixar.

“Vuit sales en graderia amb perfecta visió i so, aparcament fàcil i gratuït” .  Com moltes altres, aquesta és la descripció publicitària del multisales del Vendrell.  Sens dubte, uns avantatges i unes expectatives immillorables per a poder veure una pel·lícula en condicions.   Però cada vegada que hi vaig em trobo amb unes sales totalment desaprofitades.  Avui, per exemple, a quarts de sis de la tarda no hi havia ningú fent cua per a comprar entrades o crispetes.  A la sala érem unes quinze persones i aquesta situació no és exclusiva d’avui.  Ja fa temps que la cosa no acaba de funcionar i no seria estrany que un dia d’aquests ens tanquessin les 8 “magnífiques” sales.

La culpa no és de les sales, tampoc és que els vendrellencs tinguem poc amor al cinema.  Potser la causa l’hem de buscar a la crisi econòmica, últimament culpable de tot, si bé és cert que les entrades no són barates.  Però, anant més enllà, potser hauríem d’atribuir aquesta buidor de les sales a la transformació dels hàbits de consum dels espectadors  (“-per què anar al cine si me la puc baixar de l’emule?”- diran molts).

Fotograma de Cinema Paradiso (G. Tornatore, 1988)

Internet ens facilita aquesta possibilitat d’emmagatzemar infinitat de pel·lícules a l’ordinador i disposar-ne en qualsevol moment. Ordinadors, telèfons mòbils o reproductors portàtils ens aporten una comoditat impensable fins fa ben poc en quant a l’accés als continguts audiovisuals, ja siguin pel·lícules, sèries de televisió o muntatges domèstics. Ara bé, i sense oposar-me a l’evolució i al progrés natural de les coses, crec que tot té un context, un espai i un temps necessaris. Em refereixo al fet que una pel·lícula feta per a cinema s’ha de veure precisament en un cinema si realment volem apreciar l’essència del setè art. I mantenint les distàncies, allò que podríem anomenar l’aura de l’obra es perd totalment si mirem una pel·lícula en un mini-reproductor portàtil al tren, per exemple. Per molt bona que sigui la qualitat d’imatge o de so, res pot igualar allò que et proporciona la sala fosca.

El cinema, com totes les arts, té la capacitat d’emocionar, de comunicar i en definitiva, de fer sentir. No es tracta tant de plorar, riure o entendre l’argument sinó de percebre aquella màgia que només una projecció en cinema – tal com un músic fa en directe  – et pot transmetre.

Enllaços d’interès:

• Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals a Espanya, del Ministeri de Cultura
• El cine i el vídeo en números, del Ministeri de Cultura
• Cens de sales de cinema 2008, AIMC
  

… que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l’aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les gents, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.”

Així comença la Llegenda de Sant Jordi recollida per Joan Amades.  Si bé es localitza l’origen dels fets a les terres de la Capadòcia, sembla ser que el relat heroic del cavaller (i màrtir) Jordi es va estendre per Europa durant l’Edat Mitjana amb els cavallers que tornaven de les creuades procedents de l’actual Turquia.

Amb el temps, el mite es va anar transformant, bebent de diferents històries i va acabar arrelant de maneres diverses. A Catalunya, la llegenda diu que el poble assetjat pel monstre terrible era Montblanc.  Cada any, pels volts del 23 d’abril, aquest poble de la Conca de Barberà celebra la Setmana Medieval, amb la representació de la llegenda com a acte primordial.

Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol d’identitat nacional des que al segle XIX el moviment de la Renaixença l’establí com a tal.

Enllaços relacionats:

• Descobreix el drac, dossier digital de La Carrutxa que gira al voltant del drac com a element festiu i mitològic.
• La llegenda, article de Festes.org.