(Article per al Festival GREC de Barcelona 2010)

Una sala fosca i una llosa blanca on reposa un personatge amb el tors nu. Viu? O potser és mort? Just per sobre seu, el que sembla una altra llosa més gran resta suspesa en l’aire, il·luminant el cos. Als nostres ulls, inquietud i fins i tot, incomoditat. No sabem absolutament res i llavors, quan comencem a sospitar, la llosa superior s’eleva. El cos jacent comença a prendre consciència i com si d’una resurrecció es tractés, el moviment lent i progressiu pren forma en els músculs de l’actor. Beckett ja és entre nosaltres.

A l’escenari veiem un personatge inicialment indefinible, que fins i tot a Miquel Górriz i Àlex Ollé, al capdavant del muntatge, els costa encabir-lo en un arquetip. Tampoc en pretenen fer cap valoració moral, asseguren que és millor que cadascú n’extregui allò més convient. Arquillué va teixint el monòleg i ens descobreix les misèries més fosques del personatge i alhora, ens porta a veure’ns com a reflex d’allò tan mesquí que portem dins però que ens esforcem a creure llunyà. I és que podem parlar d’un monòleg de reflexió sobre la naturalesa humana però aviat ens adonarem que, per damunt de tot, assistim a la dissecció -amb taula inclosa- de l’ànima d’un ésser que vagabundeja en la seva pròpia existència però que en el fons, no és menys que nosaltres.

Arribar a la màxima profunditat del text ha suposat, segons Arquillué, un exercici de «destil·lació», cosa que els ha permès arribar a la «senzillesa» beckettiana; ajudats per una escenografia mínima però extremament treballada. És d’aquesta manera que s’aconsegueix recrear una mena d’espai mental on, amb paraules d’Àlex Ollé, «ressona tot el que passa dins del cap del protagonista.»

Primer Amor, contràriament al que hom podria creure, ofereix la visió més antiromàntica de l’amor. Les flors s’han marcit i els arbres on escrivien el nom de l’amant s’han convertit en tifes de vaca, passat pel sedàs d’un humor proper al cinisme. En definitiva, un paisatge desolador per acollir allò que creuríem més propi d’un paratge idílic. Un espai, físic i mental, per on Arquillué ens ens magnetitza, ens condueix i fins i tot, ens travessa l’ànima.

(Crònica per al Festival Grec 2010 – 19/07/2010)

Amb els peus a la lluna és un convit al somni i alhora, un espai per a la reflexió. Paco Azorín ens presenten aquesta «òpera documental» amb la voluntat d’acostar la història més recent – com és el viatge a la lluna- als que un 20 de juliol de 1969 encara no hi eren. Amb música d’Antoni Parera Fons, els infants hi trobaran una història fantasiosa i divertida mentre que, en un segon estadi de lectura, els adults entendran el missatge crític que amaguen les paraules.

Pocs dies abans de l’estrena, a la sala Fabià Puigserver s’ultimen petits detalls. A la batuta, Virginia Martínez repassa els darrers canvis acordats en la partitura i procura que tots i cadascun dels músics es trobi sonorament a gust. La sala no ha estat pensada acústicament per a la representació d’òperes i durant els assajos han sorgit dubtes sobre l’equilibri de les veus. La jove directora, de gest àgil però contundent, s’esmerça en aconseguir la perfecció. Repassats els passatges conflictius, un enèrgic cop de batuta inicia l’assaig, ara sí, da capo al fine.

Des de la platea, Azorín observa amb atenció cada moviment sobre l’escenari i, de tant en tant, enuncia alguna indicació curta i precisa. L’acció i el cant flueixen àvidament i ens enlairen, situant-nos a mig camí entre el desig d’arribar a la lluna d’un infant i el debat històric que generà la petjada d’Armstrong.

L’apogeu però, no arriba fins gairebé al final, amb l’aparició de María Bayo com a viva representació de la Lluna. És un moment gairebé místic en què l’objecte de desig i referència de tota l’obra parla a l’espectador. I no ho fa amb un cant qualsevol sinó amb una ària escrita en llatí i és que, tal com apunta Azorín, «aquesta Lluna ve d’un altre món, d’una altra realitat i d’un altre moment» i per tant, l’hem de rebre distantment. És des d’aquesta perspectiva que Azorín aprofita per llançar una clara consigna ecologista a través de la peça «Mira-la, cuida-la, somnia-la». Però en aquest precís instant, la bellesa plàstica embolcalla l’ària i el missatge queda relegat a un segon terme. L’estètica lunar es posa al servei de María Bayo i la presència de la soprano aconsegueix omplir l’escena de la primera a l’última nota.

Una proposta reeixida que acosta petits i grans a l’òpera, gènere tradicionalment complicat per al gran públic. Tot en un conte que, combinant fantasia i realitat, ens fa sentir, per uns moments, amb els peus a la lluna.

Amb els peus a la lluna és una coproducció del Grec Festival de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Teatro Real de Madrid, l´Asociación Bilbaína de Amigos de la Ópera (ABAO) i el Teatro de la Maestranza de Sevilla.

Un assaig audiovisual realitzat per a l’assignatura d’Història dels Gèneres Audiovisuals, d’aquest juny passat.

L’assaig mostra una comparativa entre l’estructura del Boy Meets girl en diferents comèdies americanes de diferents èpoques. Des de Chaplin fins a Woody Allen, sense oblidar Wilder, l’assaig repassa els moments de la coneixença, o trobada dels amants, la culminació de l’amor – o bé el desamor – i la posterior unió final – o separació definitiva-.

De tant en tant, hi ha grups que sorprenen. Ja fa uns anyets que tomben, tot i que és ara quan han aconseguit cridar l’atenció dels mitjans, la crítica i el públic. MISHIMA és música però sobretot, poesia. Ara bé, no us quedeu amb la primera impressió; cal escoltar-los més d’una i dues vegades per apreciar realment tota la càrrega – emotiva i vital – que porten les seves cançons.

L’últim videoclip, “Tot torna a començar” (Ordre i aventura, 2010), és una magnífica evocació d’aquella resurrecció que Dreyer filmà fa més de cinquanta anys. Tota una declaració de principis i referents.

Dagoll Dagom torna amb Nit de Sant Joan, ara però amb una nova dramatúrgia i posada en escena. Ahir es va poder veure al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell – la Lira pels de casa-. Teatralment, no innova ni ens presenta res que no coneguéssim, encara que tampoc ho pretén. Tanmateix, una molt bona proposta per passar una nit entretinguda de mans d’un follet trapella nascut de la foguera de Sant Joan.  La música, de Sisa, és fresca i àgil, lleugera però ben trobada i encaixada, així com ben interpretada per músics i actors.  Amb un caràcter marcadament català, és recomanable pels nostàlgics dels musicals marca Dagoll Dagom.  És una obra feta i pensada per a la gent de la terra.  Per ara, a comarques triomfa.  Després de recórrer el territori, al setembre s’estrenarà finalment a Barcelona, fet insòlit, coincidint amb la innauguració del teatre Artèria, al Paral·lel.

Nit de Sant Joan combina diferents estils i aprofita per recordar la música popular del nostre segle, amb clars referents tant musicals com cinematogràfics dels 70. I tot, amb el rerefons social de casa nostra. Així, trobem El gran Jordiet – alter ego de l’oscaritzat Joel Grey i la cançó Wilkommen -, el macari amb el seu particular Grease Lightning o fins i tot una verbena yé-yé amb un curiós homenatge als Beatles.
Referències als estudiants progres, als cantants dels 60 o fins i tot a McLuhan i Adorno en una obra aparentment naïf i innocent que es construeix entorn al solstici d’estiu. Així, en un relat musical sobre la nit més curta hi podrem veure el reflex del pas del temps, la màgia del descobrir i l’entrada al món adult. Tot plegat, guiats per un follet trapella que, si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants!

Fa un temps, tot escoltant la ràdio, vaig descobrir un grup que em va semblar interessant. Parlaven d’un home que feia de gos i una portada de disc curiosa. Al cap d’uns mesos resulta que guanyaven uns quants Enderrock. Són “Els amics de les Arts”, el “nou” grup “revelació” de música en català. Les històries quotidianes són la seva matèria prima i les ironies subtils són l’amaniment d’unes lletres tant genials com originals. Com Manel, agraden pel seu no-sé-què. Potser el que calien eren uns aires nous després d’allò que es va etiquetar com a “rock català”. Les noves fornades deixem enrere les cançons més “canyeres” i retornen a la simplicitat de la cançó. Melodies simples combinades amb instruments d’allò més variats: des d’un ukelele, una pandereta o un clarinet fins a una ocarina de joguina, perquè tot s’hi val quan es tracta de trobar sonoritats diferents d’allò que els ha precedit. El resultat, unes cançons que, a poc a poc, esdevenen referents per aquells que ens movem per la vintena (i una miqueta més).

“Un cop va tornar a sortir el sol, es van succeir uns dies adorables, i uns quants mesos es van escolar enmig d’una felicitat monòtona. Mai no sabien la data i confonien tots els dies de la setmana. Al matí s’estaven fins molt tard al llit, tot i els raigs que ensagnaven les parets emblanquinades de l’habitació a través de les escletxes dels porticons. Havent dinat, feien unes passejades sense fi: grans caminades per la plana de les pomeres, per camins herbats de pagès, passeigs a la vora del Sena, pel mig dels prats, fins a la Roche-Guyon, exploracions més llunyanes, veritables viatges a l’altra banda de l’aigua, als camps de blat de Bannières i de Jeufosse.[...] A partir de les nou ja eren al llit, aquell vell llit de noguera, prou gran per acollir-hi tota una família i on se’ls feien les dotze del migdia, jugant des de l’alba a llançar-se els coixins, tornant-se a adormir, abraçats.”

L’obra, Émile Zola (1886)

Qui pogués!

És difícil trobar cinema clàssic en blanc i negre a la televisió, i encara més en versió original i subtitulat en català. Però encara és més difícil veure una pel·lícula sense interrupcions publicitàries. Bé doncs, tot això és possible a l’espai “Filmoteca 33″, que cada dissabte s’emet al Canal 33. Ara bé, a dos quarts d’una de la matinada. És la llàstima d’aquestes coses. Resulta que els programes més interessants, culturalment parlant, els emeten a partir de les deu de la nit. Trobo molt interessants els especials esportius de tota mena, però francament… no caldria que releguessin els bons documentals, els concerts (penso en Clàssica, en les retransmissions del Liceu o els concerts de Ritmes) i les bones pel·lícules (la setmana passada era Godard, aquesta Wilder) a altes hores de la matinada.
Però bé, a vegades i per sorpresa, retrobem joies com aquesta: Some like it hot (Ningú és perfecte//Con faldas y a lo loco).

A partir del gener podrem veure la “tele” en 3D des del sofà! Serà possible gràcies a la iniciativa pionera de Tv3, que aquesta setmana anunciava la seva aposta innovadora i arriscada. Sembla ser que la primera producció que TV3 emetrà serà la grabació estereoscòpica de “Llits“, l’obra teatral que aquest desembre es pot veure al Nacional.

En principi, no caldrà canviar d’aparell televisiu per a disfrutar de les tres dimensions, però sí que seran necessàries unes ulleres especials. TV3 és la primera cadena de l’estat espanyol en introduir la tecnologia 3D a la petita pantalla, tot emulant els experiments d’altres cadenes europees i americanes.

En poc més de vuitanta anys d’història, la televisió ha passat del tub de raigs catòdics a l’emissió en digital. Uns canvis tecnològics que han estat reflex i pantalla dels desitjos de la societat. Ara ens trobem en un possible nou punt d’inflexió i és moment de plantejar-nos… La tecnologia 3D, el futur?

Renéixer.

I recomençar.

O reiniciar.

En definitiva, reinventar-se.