Like this:

Fa un temps, tot escoltant la ràdio, vaig descobrir un grup que em va semblar interessant. Parlaven d’un home que feia de gos i una portada de disc curiosa. Al cap d’uns mesos resulta que guanyaven uns quants Enderrock. Són “Els amics de les Arts”, el “nou” grup “revelació” de música en català. Les històries quotidianes són la seva matèria prima i les ironies subtils són l’amaniment d’unes lletres tant genials com originals. Com Manel, agraden pel seu no-sé-què. Potser el que calien eren uns aires nous després d’allò que es va etiquetar com a “rock català”. Les noves fornades deixem enrere les cançons més “canyeres” i retornen a la simplicitat de la cançó. Melodies simples combinades amb instruments d’allò més variats: des d’un ukelele, una pandereta o un clarinet fins a una ocarina de joguina, perquè tot s’hi val quan es tracta de trobar sonoritats diferents d’allò que els ha precedit. El resultat, unes cançons que, a poc a poc, esdevenen referents per aquells que ens movem per la vintena (i una miqueta més).